Rosa G. L., dni: , com a presidenta de l'entitat: "Associació Cerdanyola Via Verda", popularment coneguda com a 'Coordinadora Via Verda', entitat que consta com a interessada i ha comparegut en la tramitació administrativa de la Modificació del Pla General al sector del Centre Direccional, entitat inscrita oficialment amb el número d'inscripció: 20270, a la Secció del Registre de Barcelona núm. 10, amb data de la resolució d'inscripció: 23.12.1997, i adreça al carrer de , 08290-Cerdanyola del Vallès i amb adreça de correu electrònic: viaverda@viaverda.dhs.org en nom de l'entitat i en relació amb l'expedient d'aprovació inicial del Pla Parcial en l'àmbit denominat del Centre Direccional Cerdanyola, actualment en període d'informació al públic, presentem les següents AL·LEGACIONS :
Sobre l'estudi ambiental.
En relació amb l'Estudi bàsic ambiental pel desenvolupament del Pla Parcial del Centre Direccional de Cerdanyola, s'ha de dir que es tracta d'un document que parteix d'uns pressupòsits que gairebé li resten tot possible interès i utilitat, ja que el seu objectiu és simplement el de proposar mesures que permetin una "integració amb l'entorn de les actuacions que es portaran a terme en l'ordenació del Pla Parcial del Centre Direccional de Cerdanyola".
En aquest estudi ja es dóna per suposat que el Pla Parcial es durà a terme amb independència dels possibles valors naturals, ambientals i territorials de l'espai en el que s'ha de situar, motiu pel qual es limita a proposar tot un seguit de mesures accessòries per limitar-ne el seu impacte sense qüestionar les principals línies que defineixen el Pla Parcial.
Des del punt de vista metodològic, hi ha tot un seguit d'elements que encara limiten més el seu interès, ja que l'estudi es centra en l'àmbit del Pla Parcial, però s'acaba reconeixent la necessitat d'adequar-lo a la realitat socioeconòmica supramunicipal i de facilitar la permeabilitat dels sistemes naturals que l'envolten. Aquestes reflexions són molt interessants, però impossibles d'assolir sense sortir de l'àmbit estricte en el que es circumscriu el Pla Parcial.
Aquesta manca d'integració, i de reconeixement del valors naturals, ambientals i territorials d'un espai més ampli que el del propi Pla Parcial, queda de manifest quan es relacionen els organismes i les institucions que s'han consultat, ja que aquestes consultes es limiten a diferents departaments de la Generalitat de Catalunya, a l'Ajuntament de Cerdanyola i a l'Institut Nacional de Meteorologia.
Difícilment es podran assolir els objectius de l'estudi si no s'ha tingut en compte la informació que podrien proporcionar els ajuntaments veïns, el Parc de Collserola, els diferents centres de recerca de la Universitat Autònoma de Barcelona, o tot aquell seguit d'entitats i organitzacions ciutadanes que, en relació a aquest espai, tant hi han treballat.
La qualitat de les dades que es presenten no és molt alta i, en bona part, l'estudi acaba sent un recull de dades sense cap transcendència a l'hora d'elaborar les propostes d'ordenació que presenta. Fins i tot conté alguns errors prou greus, com parlar de la presència de vegetació continental a la zona d'estudi, o excessivament anecdòtics, com pot ser la suposada presència d'una espècie de sargantana que només viu a Eivissa i Formentera.
El tractament que es fa de la qualitat de l'aire és insuficient i ben poc útil. Ni s'expliquen prou bé les taules que s'inclouen ni es donen dades que siguin significatives: el valor mig de 32 setmanes no té cap valor si no s'acompanya, com a mínim, de valors extrems, de quantificacions del nombre de vegades que s'han depassat els nivells tolerats, etc.
El coneixement del clima és fonamental, però en aquest estudi queda reduït a quatre paràgrafs copiats de fonts diverses i sense ni tan sols encertar ben bé el que correspon a la zona. Cal conèixer valors mitjans de períodes llargs de temps (mínim 30 anys) de, com a mínim, temperatures màximes i mínimes i de precipitacions i, tant o més important que això, els valors extrems d'aquests paràmetres, que són els que ens poden fer entendre límits de distribució d'espècies, riscos de catàstrofes naturals, etc.
La flora i vegetació estan absolutament mal tractades, amb un gran desconeixement de conceptes bàsics i un tractament totalment insuficient: es cometen importants errors perquè s'estan reproduint porcions de textos que no corresponen per res a l'àmbit de l'estudi (ambients continentals? vegetació continental?, vegetació de muntanya?); es citen ben barrejades espècies naturals o silvestres com són alzines i roures amb espècies plantades com és el plàtan; es parla d'espècies inexistents en la zona, com és el cas del Pinus nigra ssp salzmannii; no es valora convenientment l'estructura ni la composició en espècies de l'alzinar; es repeteix diverses vegades una informació bàsica (no sempre encertada) i no aporta la informació convenient per a abordar el tema de l'estudi; etc.
La qüestió de les espècies de la fauna protegides és tractada amb una excessiva simplicitat, ja que la presència de 114 espècies de la fauna que gaudeixen de protecció, o de les que s'hauria de protegir el seu hàbitat, d'acord amb la normativa comunitària, estatal o nacional, sembla més important que no pas les cinc línies que l'estudi bàsic ambiental li dedica.
Per altra banda, alguns dels aspectes realment interessants relacionats amb la fauna d'aquesta zona ni es tracten, i l'estudi bàsic ambiental ho justifica dient que "es fa molt difícil de poder valorar i mapar" aquests aspectes, motiu pel qual sembla que solament s'han recollit aquelles dades més elementals i, potser, sense massa transcendència. En l'actualitat ja hi ha molts estudis que documenten l'extraordinari valor de les planes agrícoles i dels espais agroforestals de la plana vallesana com a hàbitat de les espècies d'ocells hivernants, valor, fins i tot, que supera al dels espais naturals protegits que les envolten, motiu pel qual sorprèn que aquestes informacions no es reflexin en l'estudi bàsic ambiental.
Les propostes que acaba fent aquest estudi en relació amb els espais lliures i naturals, es fan ben poc ressò de les dades que el mateix estudi ha recollit en els apartats inicials d'anàlisi i se centren bàsicament en la conservació de determinades comunitats vegetals, especialment les lligades als espais fluvials i a les torrenteres, a qüestions de caire connectiu, tot i no haver-hi cap dada en l'estudi que justifiqui les decisions que es prenen, i en l'adequació d'alguns camins i indrets d'interès arquitectònic.
Però aquestes propostes, ja excessivament limitades, són poc creïbles i difícilment assoliran els seus objectius: dins el sistema d'espais lliures s'hi situen enclavaments industrials, activitats extractives i abocadors, un d'ells de residus industrials especials; es proposa permeabilitzar l'autopista A-7 mitjançant passos per a la fauna, quan aquesta infraestructura queda fora de l'àmbit del Pla Parcial i de les competències de l'organisme promotor; es margina la funció connectiva del torrent de Can Domènec, la conca fluvial més extensa de la zona; alguns dels espais que es proposa reservar coincideixen amb reserves de sòl d'hipotètiques infraestructures viàries; les propostes de conservació que es presenten no tenen en compte l'existència del Parc de Collserola ni la gestió que s'hi du a terme, etc.
Sobre els espais lliures.
El document del Pla Parcial tampoc no va més enllà del previst en la Modificació del PGM, en el qual s'empara, en els aspectes de la definició dels espais lliures. El Pla Parcial podria ser més ambiciós i esmenar el caràcter molt dèbil del corredor que es situa al límit del terme amb Sant Cugat, sobretot en comprovar que les àrees industrials que es situen entre la bòbila i la carretera de Bellaterra queden poc estructurades i esdevenen molt suburbials.
L'ínfim espai de corredor verd, situat al límit del terme municipal amb Sant Cugat queda, a més, reduït per la incorporació d'una àrea d'aprofitament privat al nord (VP2), i per la situació d'equipaments privats (7a) i d'instal·lacions tècniques (4) a sud. En cap cas tampoc no s'ha intentat de salvar de manera satisfactòria el tall que significa el pas del ferrocarril. Com hem dit, a la banda est d'aquest corredor, en l'àmbit de la tercera etapa del Pla parcial, se situa una zona industrial absolutament prescindible que malmet la mínima possibilitat que el corredor que es proposa fos d'una amplada significativament major. L'acceptació de les activitats existents (bòbiles i fàbriques de ceràmica) suposa una devaluació de tot el sector, ja que el corredor entra en contradicció amb unes activitats que s'haurien d'amortitzar i fer desaparèixer en un programa temporal a mig termini, alhora que suposen una greu contradicció amb les activitats netes i tecnològiques que el Pla parcial diu promoure. En aquest àmbit a l'oest del Pla parcial, un cop allunyats de l'àmbit del Castell, es nota que el Pla promou una àrea amb molt contingut perifèric i suburbial, ja que s'abandona tota possibilitat d'una àrea amb qualitat. En aquesta àrea es comprova clarament com hi ha una impossibilitat real de definició urbana d'una àrea tant gran com ho és l'àmbit del Pla parcial, la qual cosa degenera en una simple qualificació de sòl per a només assegurar posicions en termes de propietat urbanísticament qualificada i consolidada jurídicament.
En la banda sud del Pla parcial, que és un lloc amb molt interès ambiental, es destinen també sòls a usos d'equipament i aprofitament privat en els espais situats entre la carretera de Cerdanyola a Sant Cugat i fins al límit de la riera Major. En qualsevol cas, aquests són espais que seria millor vincular a la configuració d'uns marges amplis de riera on es respectessin i milloressin les seves condicions ambientals. Tot i que es parla en el document del Pla parcial de "corredor verd", entès sempre en direcció nord/sud, en cap cas no es fa referència a les obligacions tributàries del sòl que ens ocupa en relació amb els límits del parc de Collserola, que és un espai protegit al PEIN, amb el qual s'estableix una frontera de diversos quilòmetres, constituït pel perímetre sud del Pla parcial.
En l'interior de l'àmbit del Pla parcial és també completament ridícul que es parli de diferents "corredors biològics funcionals que permetin la colonització i el pas de la fauna" quan la majoria només són només zones verdes de frontera entre zones industrials i vials, definides amb unes poques desenes de metres d'amplada i que envolten l'actual espai ocupat per la bòbila i la indústria ceràmica. Aquests "corredors", a més, es parteixen successivament a trossos pel pas de vials. Aquests espais residuals situats entre vials i zones industrials, situats sobre sòls profundament alterats, es podrien qualificar de zones verdes urbanes però no és admissible la seva qualificació d'espais amb funcions de corredor biològic.
Tota consideració de corredor amb sentit biològic queda inclòs dins el sòl qualificat de parcs i jardins, sense cap consideració ambiental a diferenciar clarament aquests espais de la resta dels sòls verds situats dins l'àrea urbana. Es pretén la coexistència íntima d'ambdós sistemes amb una frivolitat notable i que es revela en els esquifits passos que travessen l'àrea urbana.
El gran salt que hi ha entre les afirmacions del text i la realitat de la planificació que es realitza en el camp dels espais lliures i en l'àmbit dels corredors naturals, suposa una greu contradicció entre els objectius que s'afirma perseguir i les propostes que les concreten. Aquest enorme salt fa completament inadmissibles les propostes i constitueix un frau científic i tècnic, alhora que de gestió pública i de planejament. Aquesta és una actuació en la qual no solament les administracions no hi poden caure, sinó que tenen l'obligació de vetllar en sentit contrari per tal d'evitar-les.
Perquè, tot i la realitat del planejament que es redacta, la memòria del Pla no es queda curta en la definició dels objectius que atenyen a la definició del corredor natural. En aquest concepte es diu que:
És completament demagògic que en la regulació normativa (art. 11 NNUU) es parli que el parc de can Fatjó (clau 6f):
La gravetat del cas radica no solament en allò que realment es delimita sinó en l'acció d'encobriment i devaluació, mixtificació i subversió dels conceptes científics que es diu respectar i complir. Una adequada i jeràrquica actuació de planejament partiria d'anàlisis ambientals i d'estudis d'impacte ambiental de l'àrea, per realitzar posteriorment una acció de planejament urbanístic. A manca d'aquestes intervencions ambientals prèvies, es deixa tota la intervenció pública a resultes d'una simple actuació urbanística, que és la que sembla ha de resoldre i delimitar una concepció de la protecció i la formació del suposat corredor natural que s'afirma realitzar. Però el cert és que mai l'instrument urbanístic pot ser l'adequat per a l'objectiu que es pretén.
Perquè el que es resol i defineix amb l'instrument urbanístic és un ampli Pla parcial industrial sense un estudi d'impacte previ que permeti la presa d'opcions que ajudin a la planificació. S'entén que l'Estudi d'Impacte és només un tràmit que haurà d'avalar sempre les decisions preses amb anterioritat i que ho farà en un simple acatament a posterioritat a les decisions ja preses, les quals no podrà modificar. I això es fa en el límit immediat d'un espai de Parc Natural, protegit al PEIN, alhora que es tramiten de manera simultània actuacions en el seu interior, com és la instal·lació d'un dipòsit d'aigua al servei de la futura àrea urbana.
Zones verdes edificades.
La previsió d'edificar als parcs urbans d'ús general (amb 0,1 m2/m2, segons l'art. 11 de les NNUU) és completament fora de lloc i ens recorda els plans de fa 50 anys, quan en una zona verda era possible tot. Amb aquest sostre edificable és possible construir 1.000 m2 de sostre en cada hectàrea de sòl. Trobem, doncs, completament ridícula una proposta d'aquesta categoria en un Pla promogut per administracions públiques.
Plantejar que determinats propietaris podran mantenir-se en una qualificació de zona verda és tècnicament molt deficient, ja que es tracta d'activitats privades on s'admeten usos com "habitatge, residencial, comercial, d'oficines, sanitari, assistencial, educatiu, recreatiu, sociocultural, industrials de 1a i 2a categoria, restauració i hoteler" (art. 20 NNUU). És a dir, pràcticament tot, però sota el nom de "zona verda protegida". El coeficient d'edificació és també molt elevat, 0,15 m2/m2 (1.500 m2 en cada hectàrea).
Que l'article 11 de les NNUU ens digui que les terres de tots els sòls qualificats de parcs i de jardins "han d'estar lliures d'elements contaminants que causin perill o perjudiquin les persones, la fauna i la flora", podria ser una obvietat, però que aquest cas suposem que deu ser un clar compromís en la regeneració dels abocaments que en determinats llocs s'han efectuat durant anys, ja que no es tractarà de tapar i ignorar els antics abocadors, sinó de garantir que no afecten ni afectaran les aigües subterrànies ni al mateix sòl.
Consum de sòl.
La previsió de fer habitatges de baixa densitat en aquest sector suposa un consum de sòl que s'hauria pogut estalviar de cara a l'increment dels espais lliures. La densitat de les àrees de més baixa densitat (amb 1,20 m2/m2) suposa un cinquanta per cent més d'ocupació relativa de la que es produiria en el cas de situar-se en la densitat alta (1,80 m2/m2). A aquest estalvi de zona edificable caldria afegir-hi la part proporcional de sòl de vials.
Sobre els equipaments.
Els únics equipaments que promou el Pla parcial en el que és el destí final de tot el sòl urbanitzable del municipi no preveuen cap àrea de dotacions d'interès general del municipi, a no ser una única reserva de tipus esportiu. Trobem a mancar, ja que l'ànim és urbanitzar, possibles equipaments sanitaris, assistencials i culturals al servei de tota la població. El conjunt dels equipaments de cessió assoleix un percentatge mínim del 5,55% del sòl i es resolt en fragments poc operatius i sovint distanciats del nucli de la població, com és el cas dels que es situen a nord de la bòbila en sols remoguts i on és impossible de construir amb costos prudents. Molt millor hauria estat incrementar els espais de parc amb una àrea major que incorporés aquest sòl convenientment restaurat, però el Pla parcial ha preferit fer les cessions en els sòls amb menys valor, tal i com es feia en els anys seixanta de l'especulació immobiliària amb el consentiment, com ara, de les administracions.
El Pla parcial podria recuperar la possibilitat de la implantació de serveis universitaris en la part sud de la B-30 com a element d'interès lligat al desenvolupament urbà que promou, però l'estretor de mires del Pla i dels organismes que el promouen els porta a abandonar completament aquesta opció i a quedar-se només en promoure una àrea singular al peu de l'estació de Renfe a la UAB, amb edificis de fins 24 plantes d'alçada. En aquest mateix sentit, és completament ridícul que en la relació dels equipaments i dotacions (clau 7) ni tan sols es mencioni l'equipament universitari (art. 12 NNUU).
Sobre l'economia del Pla parcial.
Tot i les plusvàlues que suposa la consolidació com a àrea urbana del Centre Direccional, el Pla parcial deixa per a altres administracions la gestió de les despeses de connexió. En aquest sentit, s'arriben a valorar els costos de possible infrastructura física de transport col·lectiu, però en cap cas no es considera fer les aportacions amb càrrec al Pla parcial, tal i com la Llei preveu i les seves normes urbanístiques haurien de recollir. Per una banda el text de l'Estudi Econòmic (pàg. 30) parla que el Pla parcial haurà de concretar com es cobreixen els costos de connectivitat, però per l'altra, ni en la Memòria ni en les normes urbanístiques es concreta en cap punt aquesta obligació. La inversió de connectivitat avaluada per l'Estudi Econòmic és de 4.500 milions de pessetes, equivalent, com a mínim, al 25 % dels costos ordinaris d'urbanització. Aquesta gran magnitud econòmica no pot quedar oberta a la lliure gestió del Pla parcial i hauria de formar part de les obligacions i constar en el document posat a informació pública.
Aquest fet demostra una voluntat de comportament en termes de propietat privada especulativa per part de les administracions públiques que promouen el Pla Parcial. El tema és greu en la mesura que en la documentació de l'Estudi Econòmic Financer es demostra clarament que l'increment de la mobilitat és de gran magnitud, com a resultat de la urbanització del sector. I és greu també en la mesura que els guanys econòmics del Pla parcial suposen de l'ordre de 50.000 milions de pessetes.
Sobre la gestió del Pla Parcial.
La previsió d'un únic polígon de gestió disfressat després en un Pla d'etapes llarg i flexible, molt obert a l'hora de portar a terme els compromisos de la urbanització, només es justifica en la voluntat de consolidar jurídicament uns drets a la propietat del sòl i fer irreversible la qualificació urbana de l'àrea. En canvi, un tractament adequat hauria estat un desenvolupament en diferents subsectors i diferents plans parcials successius amb diferents polígons que es desenvolupessin gradualment. Així seria exigible a una gestió portada a terme per part d'una propietat privada i amb més motiu ho hauria de ser per part de la iniciativa i propietat pública. Però el motor principal d'aquest Pla parcial és anul·lar tota possibilitat futura de reconsiderar el destí d'aquest espai, per deixar-lo completament lligat en termes jurídics. La prepotència de l'administració pública s'empata amb les èpoques del "desarrollismo" i amb els pitjors dels seus plans, tot i que ara es revesteixi de "modernitat tecnològica".
El sistema de gestió previst d'Expropiació camufla, però, un sistema de Compensació. És així clarament ja que el destí dels sòls per a serveis de tipus Direccional en el PGM feien completament necessària aquesta opció d'expropiació presa en el Pla general del 1976. Però, en l'actual Pla parcial, la totalitat dels usos privats previstos són susceptibles de gestió privada. La previsió de l'art 89-1 del PGM és clara en la distinció que el sòl urbanitzable és de dues categories estructurals diferents, per una banda aquell que poden promoure els particulars i per l'altra el que correspon a objectius diferents promoguts per l'administració pública i orientats a l'objectiu de la creació de centres direccionals, que per la seva naturalesa no són de promoció privada.
Les previsions del règim d'usos i zones del Pla parcial (i de la Modificació del PGM) demanaven haver prescindit de la qualificació de Centre Direccional i haver optat directament per "zona de desenvolupament urbà" i per "zona de desenvolupament industrial", amb les quals s'adequa millor el Pla parcial redactat. En aquest cas, la gestió per compensació hauria estat la correcte.
S'està alterant així un element fonamental del PGM, amb la qual cosa el conjunt dels propietaris antigament expropiats tenen dret a la reversió i a cobrar en idèntica moneda de canvi que els nous "expropiats". El sector públic actua ara devaluant un element estratègic del PGM, tot repartint-se els beneficis amb aquella part dels propietaris que no van ser expropiats. L'administració pública actua tot prenent el relleu dels propietaris expropiats, amb l'únic criteri d'augmentar el valor patrimonial del seu sòl.
Que es tracta d'una compensació urbanística i no d'una expropiació és una qüestió clara quan s'especifica en l'art 25 de les NNUU que es tracta de l'alliberament d'una expropiació. Es preveu directament l'aplicació del Decret 458/72, sobre liberación de expropiaciones en los expedientes promovidos por razones urbanísticas.
Considerem que després del Decret Legislatiu de Refosa dels textos legals vigents a Catalunya en matèria urbanística (1/1990) aquest no és un text vigent. Tampoc ho és després de les revisions que hi ha hagut en diversos sentits de la Llei del sòl. En tot cas, es podria admetre aquest decret per a alliberar a determinats propietaris puntuals que poden mantenir-se en l'àrea (com és el cas d'alguna masia) en el cas que el Pla parcial els incorporés en l'ordenació final, però no es pot formular com a sistema integral de gestió per al quaranta per cent del sòl, al qual l'administració pública atorgaria sostre en funció de la seva propietat, talment com en el cas d'una compensació urbanística.
Una actuació en aquest sentit buida de contingut el precepte de l'expropiació com a interès públic i el situa en una ficció instrumental. El Decret citat 458/1972, a més, parla molt clarament de l'objectiu de:
El Decret preveu, en tot cas, que es procedeix a una actuació d'interès públic que legitima l'expropiació, tot i que es pugui fer alguna excepció puntual que no la desvirtuï, però això és tot el contrari a establir com a procediment de gestió la renúncia a les expropiacions pendents, pel reconeixement de drets urbanístics als propietaris presents.
Si això fos així hi hauria dues possibilitats, o bé els antics propietaris tenen dret al mateix tracte de reversió, o bé s'ha de considerar que el sistema d'expropiació ha desaparegut completament, transmutat per la simple Compensació (que es podria interpretar també com Cooperació amb una reparcel·lació de gestió pública).
El Decret 458/72 preveu que l'alliberament de l'expropiació sigui sol·licitada pel propietari i que el procediment del planejament es faci ressò d'aquesta petició per tal d'encaixar-la en el pla en tràmit. En aquest sentit, el Pla parcial no precisa a quines finques pensa aplicar el precepte que cita, de manera que incompleix el decret quan aquest parla que en el tràmit de la informació pública del planejament aquesta serà una dada coneguda. I aquesta previsió en el tràmit del planejament és coherent amb la possibilitat d'ajustar els límits de les finques que es mantenen i d'incorporar-les en un procés que el Pla ha de resoldre i que ha de resultar compatible amb la resta de les seves determinacions.
El cert és, però, que cap dels elements d'ordenació i usos planejats pel Pla parcial, sense cap excepció, són d'un interès públic que avali un procés d'expropiació com a fórmula de gestió. L'actual Pla parcial es pot desenvolupar perfectament en règim de Compensació i iniciativa privada. Només que la previsió del PGM indica que ha de fer-se amb iniciativa pública i sistema d'expropiació degut això als elements previstos que havien de conferir caràcter estructural i central a l'operació del Centre Direccional en el marc del conjunt de l'estratègia del PGM. És per això que el Pla parcial recull nominalment unes fórmules que buida directament i totalment de contingut. Ni hi ha real expropiació ni tampoc cap tipus de Centre Direccional, només els noms.
Finalment, podem considerar que la manera com l'Administració pública desplaça cap a altres departaments de la Generalitat les despeses de connexió que s'haurien de fer en transport públic esdevé un favor que ajuda als altres propietaris "expropiats" als quals es compensarà amb sòl edificable. És a dir, hi ha un estalvi directe de costos que caldria que els promotors del Pla assumissin, i que s'aplica en favor del 40 % dels propietaris que hi ha privats en el Pla parcial, als qual se'ls allibera de càrregues urbanístiques. Aquest estalvi, segons l'Estudi Econòmic i Financer es pot avaluar, com a mínim, en 4.500 milions de pessetes i el dret a estalviar-se aquests costos és clar perquè no forma part de les obligacions del document posat a informació publica, ni poden ser obligatòries en el futur sense haver passat per aquest tràmit de publicitat.
Sobre els activitats industrials del Pla parcial.
Les activitats previstes, definides com "activitats netes com una continuació del desenvolupament del Parc Tecnològic del Vallès" no suposen unes activitats que puguin qualificar-se de Direccionals en cap dels casos. Es tracta d'activitats que es poden desenvolupar i de fet s'emplacen abastament en sòls urbanitzables programats de tipus industrial o de serveis. De fet, tant les activitats avui implantades en el denominat "Parc Tecnològic del Vallès" no són gens diferents de les d'altres polígons industrials de la zona ni revesteixen un caràcter tecnològic major sinó, i freqüentment, menor. El conjunt de les noves implantacions al llarg de la B-30 són de més interès tècnic que moltes de les presents al polígon referit.
Tot una altra cosa hauria estat la creació d'un Parc Científic, vinculat a la Universitat, que per la seva naturalesa hauria esdevingut clarament Direccional i mereixedor d'una promoció pública amb una gestió d'expropiació. En aquest cas sí estaríem davant la creació d'un Centre Direccional. Un Centre Direccional segurament una mica diferent al previst pels redactors del PGM76, però tanmateix actualitzat en el seu sentit, ja que en aquell moment podien pensar més en, per exemple, una Fira de Mostres, o en un recinte d'Exposicions i en canvi, avui, un Parc Científic esdevindria clarament una àrea singular, central en el territori i amb efectes que només des del sector públic es poden promoure.
Per contra, ens trobem en un actuació de l'administració pública que no difereix en res de les actuacions privades que en altres llocs de la mateixa B-30 el mateix PGM76 va reservar espais, sinó que més aviat podem témer de quedar molt més baixos de nivell en la present opció que en altres d'absolutament privades ja desenvolupades (Deutch Bank, Hewlett Packard, Augusta Parc, Polígon can Sant Joan, TVE,....). En tot cas, és necessari plantejar que en l'àmbit proper de la B-30, el conjunt de sòls en curs de desenvolupament i destinats per a activitats relativament "modernes i tecnològiques" és considerablement molt gran i que l'opció que ara es desenvolupa en el Pla parcial del Centre Direccional només ve a aportar més sòl encara, i a fer-ho en una visió que és la de consolidar posicions a llarg termini per part d'una propietat pública que es comporta com si fos privada.
Que es tracta de sòl urbanitzat convencional ho mostren les tipologies i solars previstos en la normativa del Pla parcial que no difereixen en res de les regulacions d'un polígon industrial convencional. En aquest sentit, es creen dues zones tipus, amb major i menor densitat d'edificació, amb parcel·les per a edificis aïllats i ocupació segons un percentatge de parcel·la. Per exemple, en el cas de la zona AN2/1, la parcel·la mínima de 2.500 m2 és completament coherent al procés de crear un polígon industrial convencional.
La previsió d'activitats netes relacionades amb tecnologies avançades només és una proclamació genèrica i retòrica en la definició dels usos industrials que es preveuen en aquest àmbit. Avui en dia han desaparegut en bona part els aspectes industrials amb continguts d'impacte important i associats a produccions industrials convencionals. En l'actualitat, la major part dels processos productius, per a ésser competitius o simplement per a poder existir, precisen la incorporació de tecnologia el més avançada possible, ja que no hi ha camp per a la marginalitat econòmica, almenys en les noves instal·lacions que es situen en nous sòls urbanitzats, amb notables costos de repercussió per metre quadrat de sostre. Potser només en vells teixits industrials obsolets i en antigues edificacions amb poca categoria és possible la realització de negocis amb un contingut tecnològic antiquat. D'aquesta manera és clar que amb el concepte d'activitats netes i tecnològicament avançades només s'exclouen algunes activitats poc compatibles amb la proximitats urbana residencial, la qual cosa no constitueix en cap cas una política activa de creació d'una polaritat econòmica avançada, sinó només una retòrica proclama a la modernitat. En la Normativa Urbanística es confirma la poca magnitud de la regulació de les activitats ja que només s'exclouen aquelles que podrien ser negatives per a les altres activitats que s'instal·lessin al seu costat i, a la fi, s'acaba per admetre la pròpia indústria ceràmica existent com una més del conjunt, en comptes de plantejar la seva amortització i desaparició a mig termini.
El criteri de desenvolupar l'àrea industrial com una ampliació de l'anomenat "Parc Tecnològic" ratifica aquesta situació ja que les indústries implantades en aquesta àrea han estat d'un contingut que no es diferencia d'altres implantacions recents al llarg de la B-30. I això només pot ser així perquè el motor de l'operació és una voluntat purament immobiliària, basada en la venda de sòl urbanitzat. Una altra cosa hauria estat, com hem dit, haver formular una operació de creació d'un Parc Científic, on el sòl públic hagués jugat com un element d'una estratègia pública, coherent amb la qualificació de Centre Direccional, però és clar que aquest no és el cas.
Una estratègia de Parc Científic hauria mantingut segurament el sòl en mans públiques, o la major part d'ell com a mínim i hauria partit de la creació d'un àmbit lligat a la Universitat Autònoma, a través d'una configuració més urbana i més densa, amb edificis de volumetria específica. El Pla parcial, en canvi, preveu unes típiques illes industrials, amb parcel·les una al costat de l'altra, amb edificacions essencialment aïllades, en les quals es regulen les distàncies de l'edificació al límit de parcel·la, les tanques, l'ocupació, etc. El mateix coeficient d'edificació amb 3,5 m2/m2 (zones AN1) i 1,7 m2/m2 (zones AN2-3) és molt elevat per a parcel·les que es puguin edificar de manera aïllada, de manera que hauria de ser obligada la volumetria específica per a resoldre-ho i hauria de ser obligat el consum del sostre atorgat. El cert és que, pel camí previst, només pot acabar per passar allò que ja succeeix en qualsevol pla parcial industrial: no s'exhaureix el sostre, es consumeix molt sòl, però les parcel·les es venen igual i queda desconnectada la previsió del planejament dels resultats finals.
Només en façana a l'autopista es preveu la creació d'edificis singulars, però aquests podran formar una barrera visual del paisatge, amb alçades fins a 25 plantes i formant un rosari desconnectat de parcel·les. El conjunt del sostre que resseguiria el límit de l'autopista és molt elevat (zones AN1 i M) i formaria un conjunt sense estructura, només vinculat a fer del municipi de Cerdanyola un nou aparador de ciutat difusa.
El Pla parcial només creu en l'anomenada Zona mixta (clau M) amb la possibilitat d'una centralitat significativa, que recolza en la proximitat de l'estació de RENFE. Al nostre entendre, es tracta novament d'una opció purament immobiliària, amb la possibilitat d'edificis fins a 25 plantes com a únic factor estrella de l'operació. Al nostre parer, un projecte de Cerdanyola com a Ciutat de la Universitat hauria d'haver valorat amb més detall les possibilitats de centralitat que atorga, no solament l'estació de RENFE, sinó sobretot la proximitat de la universitat per a centrar en el conjunt de la vall del torrent de can Gorgs una operació que connectés el nucli urbà amb la universitat. S'opta, en canvi, per un tap al costat de l'estació, per una àrea desconnectada de la població i per un element que tallarà amb rotunditat la possibilitat de connexió de la Universitat amb el nucli de la ciutat.
La manca de rigor i qualitat del Pla parcial en relació amb les activitats es comprova amb el pacte que es fa amb els propietaris actuals als quals es deixa mantenir-se en les seves activitats i emplaçaments. Aquest punt és notable en quatre casos. En el Castell, que si ha de ser l'element emblemàtic de la zona hauria de passar a mans públiques, amb la fàbrica de ceràmica, que com s'ha dit, s'hauria d'amortitzar i amb els vivers de la vall de can Gorgs i amb el que hi ha propers a la riera Major.
Sobre la documentació.
El Pla parcial manca en la documentació de la Memòria de quadres de xifres suficients i que demostrin el desenvolupament del Pla parcial en relació amb el Pla general. Aquesta és una qüestió formal de tràmit, obligada en tot planejament i que la Direcció General d'Urbanisme ha vingut exigint reiteradament. Entre les xifres que caldria haver establert clarament hi ha les de les cessions de sòl públic i les de l'aprofitament del privat (10%), al marge que aquestes últimes fossin precisades en el Projecte de Compensació. El quadre de qualificacions i compromisos de cessió no és una demanda rutinària ja que, per exemple, no tots els equipaments i dotacions previstos són de cessió, per la qual cosa ha de quedar clar quin és l'abast del compromís de les cessions públiques en una visió sintètica.
Per l'exposat, DEMANEM :
Cerdanyola, 17 de gener de 2002.
Sra. alcaldessa de Cerdanyola.