La història urbanística dels espais oberts entre Sant Cugat i Cerdanyola és la d´una terra de provisió de la ciutat de Barcelona. Ja fa més de 130 anys, Ildefons Cerdà amb el Pla de l´Eixample de Barcelona, sota la premisa de ruralitzar la ciutat i urbanitzar el camp, començà una estratègia organitzada d´expansió urbana cap a les planes vallesanes. Més endavant, a l´any 1932 el primer Pla d´ordenació territorial de Catalunya, conegut com Regional Planning, les expectatives del qual es frustraren amb la supresió de la Generalitat republicana, va crear les anomenades Zones Mixtes, concebudes com a àrees de futur desenvolupament industrial, comercial i de transport que descongestionessin l´àrea central de Barcelona. En concret, preveia noves infraestructures de comunicació, entre les quals una zona de circulació de cintura voltava el massís de Collserola i a l´interior d´un triangle de vials entre Sant Cugat, Rubí i el Papiol situava la principal Zona Mixta, precedent del Centre Direccional.
Posteriorment, el Pla comarcal d´ordenació urbana de Barcelona, aprovat en l´any 1953, va agrupar 27 municipis de la conurbació i tractà els processos de redistribució del creixement urbà sobre el territori amb l´objectiu d´evitar l´extensió indiscriminada, en taca d´oli, de la ciutat de Barcelona. Com a mesura correctora preconitzava la potenciació de diversos nuclis urbans autosuficients, clarament diferenciats, interrelacionats i ben dotats d´equipaments comunitaris. Malgrat les intencions, aquest Pla va ser un marc legislatiu ambigu, fàcilment adaptable a les tensions especulatives d´un període de migracions i demografia espectaculars. A tall d´exemple, el Pla havia previst en l´any 53 un màxim de 4 milions d´habitants a tota l´àrea metropolitana, però a la dècada dels 60, la suma de tots els plans parcials aprovats fins aquell moment ja permetien l´assentament de 9 milions de persones.
L´any 1962 s´aixequen les primeres veus a favor d´una revisió del Pla i més tard es crea una Comissió Redactora per escometre aquesta tasca. El resultat és presentat amb el nom de Pla director de l´àrea metropolitana de Barcelona. Aquest Pla no va ser aprovat fins l´any 1968 pel Ministeri de la Vivenda, però només a efectes administratius interns, i per tant neixia exclòs de força legal i era de facto un document d´intencions, merament orientatiu per la futura planificació. El Pla defensà una estructura policèntrica de ciutat i introdueix la figura dels 'centres de requalificació' amb funcions de descongestió terciària, seu d´institucions modernes i vertebradores del continu urbà. El Pla director proposa tres localitzacions per a aquests centres, entre les quals ja apareix pròpiament la de Sant Cugat-Cerdanyola.
Anys després, l'octubre de 1974 un Decret-Llei va crear l´Entitat Municipal Metropolitana de Barcelona, que heretà l´expedient de revisió del Pla comarcal, fita que aconsegueix el 14 de juliol de 1976 amb l´aprovació del Pla general metropolità de Barcelona - PGM - després de sobreviure al complicat moment institucional de les acaballes del franquisme i de sofrir la resistència de molts sectors socials. De fet, la seva tramitació va rebre més de 32.000 al·legacions.
El PGM, encara vigent en l´actualitat, crea el concepte dels 'centres direccionals', definit com a espais infradotats on s´han d´ubicar activitats i edificacions que generin un efecte metropolità i constitueixin un pol d´atracció d´una nova organització territorial menys depenent de la ciutat de Barcelona. El Pla preveu 5 centres direccionals. A l´interior de la conurbació i amb l´objectiu de superar el dèficit d´equipaments hi trobem els de: Sant Andreu-Meridiana, Litoral-Provençana i Sant Joan Despí. Fora del continu urbà, el ccntre direccional del Prat es destina a espai de comunicacions i de transports de mercaderies, mentre que el centre direccional de Sant Cugat-Cerdanyola és un espai d´activitats terciàries amb vocació d´esdevenir un veritable "centre metropolità". Enclavat en el punt de màxima accessibilitat global des de qualsevol indret de Catalunya i sobre el principal vial de connexió de la Península Ibèrica amb la resta d´Europa, l´autopista A-7, disposa de prou elements al seu favor per complir una funció de contrapes a la ciutat de Barcelona. És el centre direccional de major extensió, 640 ha, zonificat en 5 sectors que inclouen usos comercials, residencials, burocràtics, d´exposicions, universitaris, de parcs urbans i d´equipaments generals.
Els centres direccionals tenen un règim legal vinculat a una forta intervenció pública, com a conseqüència la Corporació Metropolitana de Barcelona, i posteriorment, l´Institut Català del Sòl - Incasol - van començar a expropiar terrenys entre Sant Cugat i Cerdanyola.
Des de l´aprovació PGM, s´han desenvolupat dues actuacions en aquesta zona: la primera, la corresponent a la part nord, a l´altra banda de l´A-7, mitjançant l´establiment del campus universitari de la UAB, ordenada fisicament per un Pla parcial, i a posteriori per un Pla especial de reforma interior. La segona, una fracció que no supera les 60 ha al sud-est de l´àmbit, que ha introduït un ús no previst, l´industrial, per acollir el Parc Tecnològic del Vallès - PTV-, i que dóna peu a una modificació del PGM a finals de l´any 1986. La resta d´espais, 380 ha aproximadament, continuen avui classificats com a sòl urbanitzable, agrupats en gran part en un sol municipi, tant que no seria errat anomenar-lo simplement 'centre direccional de Cerdanyola'.
L'abril de 1990, el nostre consistori va acordar obrir un termini d´exposició pública per recollir suggeriments i observacions sobre la necessitat d´ordenar urbanísticament aquests terrenys. De fet, des de bon començament el PTV s´havia entès com a una primera fase, sotmesa en funció dels èxits, a una ampliació. En aquells moments es van presentar diverses propostes, malgrat tot, la Direcció General d´Urbanisme de la Generalitat i l´Ajuntament ja dirimien desavinences, i el procès es va suspendre.
La iniciativa següent no provenia del municipi. La Comissió d´Urbanisme de Barcelona - CUB-, en la sessió del 31 de maig de 1995, prenent com a treballs de base els estudis realitzats pels serveis tècnics de la Direcció General d´Urbanisme i de l´Incasol va formular un Avanç de modificació del PGM per a l´ampliació del PTV que actuava sobre 216 ha amb una edificabilitat bruta de 0,7 m2st/m2 sòl, que després en l´aprovació inicial va reduir a 0,55 m2 st/m2 sòl. Suposava urbanitzar una extensió significativa del Centre direccional. Els límits a ponent els fixava la bòbila Sugrañes i la carretera que connecta Bellaterra amb la carretera de Cerdanyola a Sant Cugat i al nord s´estenia al llarg d´una franja paral·lela a l´A-7 fins l´alçada de l'hotel Bellaterra. Arran de la gran superfície compresa, la urbanització es desplegava en 7 fases, les quals podien ser objecte de plans parcials individualitzats, o bé agrupant-se en un únic pla parcial. La primera començava l´any 1999 i l´última l´any 2009, no essent finalitzada abans del 2018. De l´execució del planejament es feia càrrec un Consorci Urbanístic constituït per l´Incasol i l´Ajuntament. Les magnituds econòmiques eren molt elevades. Tal com es desprèn de l´estudi elaborat per la Generalitat, els ingressos previstos eren lleugerament superiors als 22.100.000.000 pta mentre que les despeses, bàsicament derivades del cost de les obres d´urbanització, gairebé assolien la quantitat de 19.000.000.000 pta.
Transcorregut el període d´exposició pública, es van presentar 14 escrits, un d´ells de l´Ajuntament de Cerdanyola, 7 de diverses entitats, associacions i partits polítics i 6 de particulars. La proposta del consistori plantejava bàsicament que la CUB, depenent de la Generalitat, no tenia competències per impulsar el procediment de modificació del PGM en aquest àmbit i que l´ordenació urbanística s´havia de concebre com un eixample harmònic de la ciutat, per aquest motiu, considera excessiva l´edificabilitat bruta i la porció de sòl - un 25% - prevista per a l´habitatge.
No obstant, la CUB va acordar, en sessió de 13 de desembre de 1995, vistes les alternatives i suggeriments presentats, aprovar inicialment la modificació del PGM, programant el sector urbanitzable. Poc després, l´Ajuntament va interposar un recurs administratiu, fent especial menció a la nul·litat de l´acord de la CUB. Davant la possibilitat de què l´Ajuntament exercís la via contenciosa i que fossin els tribunals els que resolguessin el conflicte, la Generalitat va preferir tornar a les negociacions amb el consistori, suspenent la tramitació urbanística.
En un context de contactes institucionals, l´estiu de 1996 el govern local treballava un document per tal de prendre una posició unitària front la Direcció General d´Urbanisme. La proposta redueix l´àmbit d´ampliació a 153 ha, fent-lo coincidir a ponent amb la riera de Sant Marçal. Mentrestant, IC-Els Verds, recent incorporat al govern, defensava un projecte alternatiu, d´ampliació moderada del PTV i de preservació dels espais lliures entre el castell de Sant Marçal i el nucli urbà de Sant Cugat, i esperava una solució que tal com recollia el text del pacte amb el PSC, combinés la viabilitat econòmica, el mínim impacte mediambiental, el creixement harmònic de la ciutat i el màxim consens social.
Més endavant, atès que les controvèrsies entre la Generalitat i l´Ajuntament no se solucionaven, van decidir sotmetre´s a l´arbitratge d´un tercer, l´auditora Arthur Andersen, la qual havia de pronunciar-se essencialment sobre els aspectes econòmico-financers del projecte. Encara que el resultat no s´ha fet públic, es coneix que cap de les parts van acceptar les conclusions del dictamen.
La situació de conflicte romania quan, el mes de setembre de 1997, es va produir el relleu en l´Alcaldia de Cerdanyola. Cristina Real Masdeu, des dels inicis del seu mandat, va fixar entre els seus objectius primordials solucionar les diferències amb la Generalitat i materialitzar l´ampliació del PTV. En aquest sentit, celebra una visita a finals d´aquell any amb el Conseller de Política Territorial i Obres Públiques on determinen el manteniment d´una comissió conjunta negociadora.
Els anys 1998 i 1999 són un bienni de contactes entre ambdues administracions. En les converses participa de forma directa la mà de ferro de l´urbanisme autonòmic, el Director General d´Urbanisme i d´Ordenació del Territori, senyor Joan Antoni Solans. L´Incasol, en el primer trimestre de 1999, elabora un nou document de modificació del PGM per ampliar el PTV, abastant 244 ha, desenvolupades en 4 fases, però la falta d´entesa institucional sobre aquesta nova proposta comporta que no avanci la tramitació.
Mesos després, el PSC assoleix la majoria absoluta a les eleccions municipals i en la recta final de l´any pacta un altre cop amb IC-V, partit que continua defensant un projecte alternatiu de reordenació del centre direccional. Mentrestant, el totpoderòs senyor Solans és substituït de la Direcció General que ha encapçalat després de gairebé 20 anys, tots el que CIU governa a la Generalitat, al llarg dels quals ha sobreviscut a 5 consellers de Política Territorial. Aquest fet dibuixa un marc diferent on podria ser més viable l´acord entre els poders públics.
Actualment, el senyor Solans dirigeix el programa de planificació territorial català, en concret coordina l´elaboració dels 6 plans territorials parcials que han de desplegar el Pla territorial general de Catalunya. Entre aquests plans figura el Pla territorial metropolità de Barcelona - PTMB -, que porta més de 12 anys en fase de redacció amb un cost dels treballs que ja supera els 2.000 milions de pta.
El PTMB, que quan sigui aprovat serà jeràrquicament superior al PGM, actualitza la noció de centres direccionals amb el nom d´Àrees Dinamitzadores, amb una funció de reequilibri intern de la ciutat metropolitana. En concret, considera que l´Àrea d´aquestes característiques més important és la que correspon amb el centre direccional Sant Cugat-Cerdanyola, i la predestina a convertir-se en nucli d´activitats terciàries i principal intercanviador ferroviari de Catalunya, tot i que la possibilitat d´una estació del TAV en la nostra localitat sembla descartada.
Des dels dies llunyans del Pla comarcal de 1953, els diversos plans posteriors han contemplat tres vies travessant Collserola, de les quals només s´ha executat una, el túnel de Vallvidrera. Ara, ha tornat als titulars dels mitjans informatius la possible construcció del polèmic túnel d´Horta. Els seus defensors justifiquen l´obra arran de la situació de col·lapse de la xarxa viària d´accès i sortida de la ciutat de Barcelona. Si bé l´existència d´un problema de mobilitat és acceptat per tothom, el motiu de discrepància prové dels que defensen la potenciació del transport públic en detriment de l´obertura de més vies ràpides metropolitans per als vehicles privats.
No obstant l´element capdal del túnel d¨Horta és que s´ha concebut no només per cobrir les necessitats de mobilitat actuals, sinó també per a satisfer demandes urbanístiques del futur. En aquest sentit, un centre direccional construït en la seva major part requerirà incrementar les connexions amb la ciutat central, i com un peix que es mossega la cua, no es difícil imaginar noves congestions de trànsit a mig termini.
L´execució del túnel pot generar un impacte ambiental i urbanístic substancial. El risc d´una serra de Collserola, fragmentada i isolada i d´una planúria vallesana urbanitzada, orfa de corredors ecològics, bé mereixen una reflexió sobre el model territorial que ens ha guiat al llarg dels últims 50 anys, i més quan encara som a temps de revisar-lo.
Una data solemne per al projecte del PTV va ser el dia 23 de juliol de 1987, quan el Departament d´Indústria i Energia de la Generalitat i el Consorci de la Zona Franca van signar el conveni conegut com a "Pacte del Vallès", enmig d´una decada on diferents països tractaven de reproduir els èxits espontanis aconseguits al Silicon Valley i a la Carretera 128 de Boston d´Estats Units.
A principis de 1989, en terrenys de l´avui desapareguda Corporació metropolitana de Barcelona, el PTV va iniciar les seves activitats com a experiència pionera en Espanya. Dins el recinte es desenvolupa un projecte immobiliari singular, de promoció empresarial i d´innovació tecnològica.
Recentment s´ha complert el primer decenni i el balanç realitzat és positiu. A 31 de desembre de 1999, el PTV albergava 126 empreses, mentre que el total acumulat de les que han passat al llarg dels 10 anys pel Parc és de 235. De les 109 baixes, 62 són per trasllat i 47 per tancaments. L´efecte dinamitzador a escala regional es visualitza quan s´observa que de les empreses traslladades, 21 han marxat a una altra banda del Vallès, 30 a Barcelona, 4 a la resta de Catalunya i 7 a la resta d´Espanya.
L´estimació de les inversions totals de les empreses en aquest decenni ha estat de 17.785 milions de pta, quantitat a la que s´ha de sumar la inversió pública - urbanització, condicionament del recinte ... - que ascendeix amb uns 3.250 milions de pta més.
La facturació total de les empreses del PTV l´any 1999 és de 74.943 milions de pta, corba ascendent ja que el 1998 va ser de 70.627 milions de pta. En el recinte treballen aproximadament unes 2170 persones, de les quals un 30 % resideixen a Cerdanyola del Vallès. A més a més, caldria afegir els llocs de treball indirectes que s´han generat a diversos sectors de la nostra ciutat com l´hostaleria la restauració, el comerç i els serveis de manteniment i suport empresarial.
Els terrenys que el PTV ofertava per satisfer les demandes de les empreses que desitjaven instal·lar-s'hi s´han esgotat, de forma que la necessitat de comptar amb nous espais és imperiosa. A l´espera d´aconseguir una acord d´ampliació, la direcció del PTV considera que els reptes dels propers anys no han de plantejar-se exclusivament des de la visió d´incrementar els espais del polígon ja que el parc també pot reforçar les seves funcions d´avanguarda i esdevenir un eix potencial de transferència de tecnologia per a tota Catalunya. En aquest sentit l´aliança amb la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) és clau. Per això cal establir més lligams tant físics, aproximació urbanística entre els dos recintes, com de recerca i desenvolupament. Un primer pas ha estat la ubicació en el PTV de l´Institut de Medi Ambient de Catalunya. Fundació creada a principis de 1997 on també participa la UAB i que portarà a terme projectes d´investigació ambiental multidisciplinar amb vocació d´èsser un centre prestigiós i independent. Amb aquesta iniciativa, la UAB salta per primer cop la barrera de l´A-7, trencant el tradicional aïllament urbanístic del campus universitari amb la resta de Cerdanyola.
Empreses del PTV per sector. Any 1999:
Electrònica: 12 (9,5 %)
Informàtica: 7 (5,6 %)
Software: 17 (13,5 %)
Telecomunicacions: 5 (4 % )
Automatització: 6 (4,8 %)
Biotecnologia: 10 (7,9 %)
Química fina: 5 (4 %)
Nous materials: 1 (0,8 %)
Tecnologia làser: 1 (0,8 %)
Tecnologia mèdica: 3 (2,4 %)
Medi ambient: 5 (4 %)
Enginyeries: 22 (17,5 %)
Centres tecnològics: 2 (1,6 %)
Altres: 30 (23,8 %)
Total: 126 (100 %)
----------------------------------------------------
Distribució de la superfície del PTV actual:
Sòl industrial: 17,52 ha.
Sòl residencial-hoteler: 1 ha.
Sòl d´equipaments: 9,75 ha.
Zona verda: 10,96 ha.
Vials públics: 8,9 ha.
Reserves, entre d´altres el túnel d´Horta: 10,37 ha.
Total: 58,5 ha.
L´ocupació actual dels espais on es pretén ampliar el PTV combina l´agricultura, bàsicament de secà, amb activitats que s´han beneficiat de les argiles del terra: bòbiles, indústries ceràmiques, extraccions d´àrids i abocadors, en concret un parell controlat per l´Entitat Metropolitana del Medi Ambient, amb la seva vida útil ja exhaurida i sotmesos a restauració. No obstant, el centre direccional s´ha prestat a dipòsits il·legals de residus. Un cas excepcional va ocòrrer a finals de 1997 en el paratge de Can Altaió, brutalment alterat pels abocaments massius de runes i d´altres restes de la construcció.
Malgrat tot, l´interès per l´estat de conservació del medi natural d´aquest enton ha augmentat molt en els últims anys, en essència pel paper de corredor ecològic de les terres a l´oest del castell de Sant Marçal. Enclavada en l´última successió d´espais lliures que connecten l´espai natural protegit de Collserola i el parc natural de Sant Llorenç de Munt, al llarg d´uns 30 km manté una lògica de continuïtat malgrat el creuament d´autopistes, vies ferriess i l´existència d´algunes zones residencials.
Arran d´uns treballs del Fòrum Terrasenc, l´any 1996, el corredor és conegut com la Via Verda i representa una de les principals reivindicacions de les entitats ecologistes vallesanes. A la nostra localitat, Cerdanyola del Vallès, es va crear el 1997 la Coordinadora Via Verda que defensa en el seu document "Cerdanyola: la ciutat de la universitat" una major imbricació de la UAB en la trama urbana i en el PTV actual, conformant un parc científic. La resta del centre direccional s´assigna com a espai lliure, tot evitant la creació d´un continu urbà amb Sant Cugat. La Via Verda va rebre recolzament institucional amb les mocions promogudes pel Consell Comarcal i que van aprovar-se a tots els plens dels ajuntaments implicats, a Cerdanyola en juny de 1997, on s´insta als poders públics a treballar coordinadament en la protecció d´aquests espais. Tal objectiu requereix d´un canvi de classificació urbanística de part dels sòls del centre direccional, que haurien d´assolir el règim legal de sòl no urbanitzable. En aquest procès es troba actualment un paratge colindant, el de la Torre Negra a Sant Cugat, destinat a un futur parc rural.
La reordenació urbanística del centre direccional incideix en un àmbit molt extens del terme municipal i condicionarà la Cerdanyola futura. La seva definició necessita de la concurrència de totes les administracions implicades: Ajuntament, Generalitat, UAB, el Consorci de Collserola, així com també del PTV, els propietaris, els partits polítics, les associacions i teixit social interessat. A altres localitats, decisions urbanístiques importants han comptat amb experiències innovadores profitoses com per exemple els Nuclis d´Intervenció Participativa, cas de Sant Quirze del Vallès. A la nostra vila, el procès d´elaboració de l´Agenda Local 21 i del Pla Estratègic són instruments vàlids per obrir el debat i ponderar els diversos interessos en joc. L´oportunitat està servida.
Rafa Bellido Cárdenas (advocat) - Articles publicats al Diari de Cerdanyola el febrer del 2000