L'excusa de l'habitatge i el Centre Direccional

6.07.2006 a les 19.30 h a l'Ateneu. Xerrada "La destrucció de la plana del Castell i l'excusa de l'habitatge"

Acte públic: El futur de Cerdanyola

L'excusa de l'habitatge i el Centre Direccional, per M. Jaumandreu (PAS)

La urbanització del Centre Direccional a la Plana del Castell de Cerdanyola no representa només una agressió injustificable al Medi Ambient, sinó que a més es fonamenta sobre la suposada necessitat de construir nous habitatges per a què el jovent pugui emancipar-se. La intervenció que ara escolteu, doncs, pretén rebatre uns arguments que responen als interessos del mercat immobiliari d'avui en dia, tant a Cerdanyola com a qualsevol altre punt del nostre entorn.

La justificació que els governs donen per construir el Centre Direccional es basa en què si hi ha un major número d'habitatges, el preu d'aquests haurà de baixar i resultarà més accessible. D'aquesta manera -diuen- el nostre jovent no haurà de seguir fent les maletes per aconseguir un habitatge digne. D'aquí, els governs conclouen, interessadament, que només la construcció de nous habitatges que incloguin un percentatge de "protecció oficial" podrà donar resposta a l'escalada especuladora que, sigui dit ara de passada, algú ha tingut interès a generar.

Aquesta argumentació és del tot falsa, com tot seguit em proposo demostrar, i amaga uns interessos que la classe política no està disposada a admetre en públic perquè els podria costar els càrrec.En la situació actual de l'urbanisme i el mercat immobiliari hi conflueixen els interessos dels especuladors del ram de la construcció amb els de molts governs. Aquests han generalitzat una pràctica que hipoteca el futur dels municipis: la de vendre i requalificar sòl públic amb la mirada posada a l'obtenció de beneficis econòmics a curt termini, que només afavoreix els interessos particulars dels partits polítics que governen.

Aquestes pràctiques han generat unes dependències entre el capital privat (les promotores i immobiliàries, que compren i revenen sòl públic privatitzat) i els governs municipals i autonòmic que suposa un enorme perjudici per als interessos del conjunt de la població. I és que això no només no resol el problema de l'exili immobiliari sinó que a més contribueix de manera decisiva a impedir que desaparegui la violència urbanística i immobiliària que afecta el jovent, la gent gran i les famílies que no disposen de recursos econòmics.Per reforçar aquesta idea tenim unes dades oficials que hem recollit de l'Institut d'Estadística de Catalunya i que resulten força significatives. D'una banda, l'augment del preu de l'habitatge a Cerdanyola en 6 anys ha estat del 198'7%, passant dels 1193 euros/m2 el 1998, als 3563 euros/m2 el 2004. Això coincideix amb un augment espectacular de les noves construccions a la ciutat, fet que demostra la falsedat que suposa pensar que construint més habitatges abaratirem el preu d'aquests.

D'altra banda, i com a conseqüència d'aquest augment dels preus, les últimes dades oficials diuen que el 40'8% de les famílies residents a Cerdanyola estaven endeutades amb els seus habitatges l'any 2001, quan al conjunt de Catalunya aquest percentatge és sols del 27'6%. Així, podem concloure que l'esforç econòmic que suposa la compra d'un habitatge a Cerdanyola és molt superior al que marca la mitjana del país.De tot això que hem dit fins ara es desprèn una conclusió força òbvia, però que sembla que els polítics no tenen intenció d'admetre, a saber, que el problema no és la manca d'habitatges sinó el preu que aquests cotitzen avui en dia. A Cerdanyola també podem comprovar que no hi ha voluntat política per impulsar fórmules alternatives que evitin hipotecar-se els propers 40 anys per tal de tenir un sostre on dormir. (Vull recordar que no tot el jovent aspirem acomplir el somni burgès de la caseta de propietat). Així, i seguint amb les estadístiques oficials, veiem que el preu mitjà dels lloguers a Cerdanyola el 2004 ja estava en els 659 euros per mensualitat. A més, mentre el percentatge d'habitatges de lloguer a Catalunya se situava el 2001 en el 16'6%, a Cerdanyola es reduïa a menys de la meitat, a saber, al 8'1%. Però com pot ser que una “ciutat universitària” sols disposi de la meitat d'habitatges de lloguer que necessita qualsevol ciutat normal i corrent??

A tot això, vull insistir a fer veure que les alternatives a l'habitatge són diverses, i no sempre passen pels camins regularitzats per la llei. Així, l'okupació d'immobles deshabitats se situa com una alternativa real, pràctica i legítima segons el meu parer, per fer front als abusos de la violència immobiliària. Davant d'aquestes iniciatives, la criminalització de l'okupació s’estén com a forma de repressió, obviant que a Cerdanyola, que és el cas que ens ocupa ara, l'any 2001 hi havia un total de 2916 habitatges desocupats, un 13'04% dels immobles de què disposem a la ciutat i que pot representar, si fa o no fa, el mateix nombre d'habitatges que es volen construir a la Plana del Castell. L'especulació immobiliària explica també el fet que el mateix any la ciutat comptés amb 219 edificis (no habitatges) en estat ruïnós, dolent o deficient, a l'espera d'enderrocar-los per fer-ne de nous, més cars i menys accessibles a les rendes majoritàries a la ciutat.

Dit això, ens queda un punt a tractar que, al meu entendre, hi juga un paper clau per entendre la tendència que segueix la nostra ciutat: el rol de Cerdanyola dins l'Àrea Metropolitana de Barcelona. L'interès del contuberni de l'especulació ha promocionat la construcció de barris residencials per a classes benestants. Aquest model s'ha estès en municipis com Rubí, Sant Quirze, Sant Cugat i properament també a Cerdanyola (Eix de la B-30). Aquesta àrea de la comarca caracteritzada per la caseta amb jardí o el dúplex amb piscina comunitària contrasta enormement amb l'àrea empobrida on hi viuen les classes treballadores, format al llarg del traçat de la via del tren (Eix de la Renfe), que inclou municipis com Montcada, Ripollet, Cerdanyola de Baix, Badia i Barberà. Així, s'està organitzant sobre plànol un Vallès excloent que distribueix la població en funció de la renda econòmica, per comptes de fer una planificació inclusiva que faciliti la cohesió social. I en el bell mig de la frontera es troba Cerdanyola, limitant aquests dos móns tant diferenciats.

Amb això espero que sigui suficient per generar una consciència crítica de les implicacions en termes socials, culturals i identitaris que es desprenen de la violència urbanística i immobiliària que ens afecta. Si l'habitatge és un dret que estem perdent, cal reprendre la lluita per demostrar que el poble és viu i prou madur per defensar els interessos públics. I per assegurar, a més, que els nostres fills i filles també podran gaudir de la terra que han heretat.


[Associació Cerdanyola Via Verda]