Pàgina de poemes sobre Collserola, la nostra serra que no coneixem prou bé, sobre la natura, el medi ambient...

i altres temes que hi tenen relació


Que les armes cedeixin davant les togues. Ciceró (Arpino, Laci 106 aC - Formia 43 aC)

Si coneixes algun poema que té a veure amb el medi ambient, la natura etc. envia'ns-en el text o la referència.

Frases.



Tot semblava un món en flor i l'ànima n'era jo...

Les muntanyes.
Joan Maragall

Tierra mia, madre de mis abuelos,
quisiera acariciar tu belleza,
contemplar tu serenidad y
acompañar tu silencio.

Mi tierra.
Rigoberta Menchu

L'esperit dorm en la pedra
L'esperit somnia en la flor
L'esperit bufa en el vent
L'esperit desperta en l'animal
L'esperit sap que està despert en l'home.

Poema dels nadius nord-americans

'La terra s'adormissa i el cel és apagat. Ocells de la bardissa no desvetlleu l'Amat'. Josep Carner

Ara és demà

Ara és demà. No escalfa el foc d'ahir
ni el foc d'avui, i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà tot el que es mou
es mou amb voluntat d'esdevenir.

I esdevindrà. Les pedres i el camí
seran el pa i la mar, i el fosc renou
d'ara mateix, el càntic que commou,
l'àmfora nova plena de bon vi.

Ara és demà. Que ploguin noves veus
pel vespre tèrbol, que revinguin deus
desficioses d'amarar l'eixut.

Tot serà poc, i l'heura i la paret
proclamaran conjuntament el dret
de vulnerar la nova plenitud.

Miquel Martí i Pol


A Barcelona

(fragments)

Alt Montalegre encaixa Noupins; amb Finestrelles,
Olorda; amb Collserola, Carmel i Guinardons;
los llits dels rius que seguen eix mur són les portelles;
Garraf, Sant Pere Màrtir i Montgat, los torreons.

L'alt Tibidabo, torre que sos plançons domina,
és la superba acròpolis que vetlla la ciutat;
l'agut Montcada, un ferro de llança gegantina
que una nissaga d'hèroes clavada allí ha deixat.(...)

I creixes i t'escampes; quan la planícia et manca
t'enfiles a les costes doblant-te a llur jaient;
en totes les que et volten un barri teu s'embranca,
que, onada sobre onada, tu amunt vas empenyent.

Geganta que tos braços avui cap a les serres
estens, quan hi arribis demà, doncs què faràs?
faràs com heura immensa que, ja abrigant les terres,
puja a cenyir un arbre del bosc amb cada braç.

Veus a ponent estendre's un prat com d'esmeralda?
un altre Nil lo forma de ses arenes d'or,
a on, si t'estreteja de Montjuïc la falda,
podrien eixamplar-se tes tendes i ton cor.

Aquestes verdes ribes florides que el sol daura,
Sant Just Desvern que ombregen los tarongers i pins,
de Valldoreix los boscos, d'Hebron i de Valldaura,
teixeixen ta futura corona de jardins.

I quin esbart de pobles que viuen en la costa?
són nimfes catalanes que et vénen a braçar,
gavines blanquinoses que el vent del segle acosta
perquè amb tes ales d'àliga les portes a volar.

La Murtra, un jorn, la Verge del Port, la Bonanova
seran tos temples, si ara lo niu de tes amors;
los Agudells, en blanca mudant sa verda roba,
abaixaran ses testes per ser tos miradors.

Junyits besar voldrien tos peus amb ses onades,
esclaus de ta grandesa, Besós i Llobregat,
i ser de tos reductes troneres avançades
los pits de Catalunya, Montseny i Montserrat. (...)

Jacint Verdaguer (1845-1902)


Fragment d'un poema dedicat a Santa Eulàlia

Tot dorm en la masia nit enllà
sinó sa filla angèlica y hermosa,
que mira, recolzada al finestró,
lo cel que li somriu, desde Cerola,
com lliri blau de gotes perlejat
hont les abelles dels seus somnis volen.

Los vents de la montanya escupen gel.
Ella, als catorze abrils, no se n'adona,
com dintre té l'amor de Jesucrist,
no sent lo bes de l'ayre fret per fòra
ans de l'incendi que en son cor rebrull
se'n podria inflamar la terra tota.

Jacint Verdaguer (1845-1902)


Poemes A Santa Eularia (Eularianes)

Flors del cel (Llegenda del Tibidabo)

I

La Poncella del Desert
És molt amiga dels pobres;
...........................................
Ses amigues allí són:
-Deus vos guart, mes companyones,
¿voldríeu venir ab mi
a la serra de Cerola?
Tot pujant montanya amunt
va dihent tota amorosa:
-¡Si us pogués pujar al cel,
n'estaria més cofoya!-
Quan arriben al bell cim
sa blavor cerúlea'ls mostra;
-Allí volaré aviat.
¿M'hi dexarèu volar sola?-

II

Després de mirar al cel
a la ciutat se girava:
-A tu no't dich pas adeu,
Barcino, ma dolça patria:
t'ho vull dir de més aprop,
t'ho vull dir crucificada.
De la promesa que't faig
en penyora sobirana,
tibi dabo aquestes flors
que'l cel avuy me regala.-

De Tibi dabo ab lo nom
aquell cim se rubricava,
dels Evangelis après
passat pels llavis d'Eularia.
Als ayres del Pirineu
buyda allí la seva falda,
y de ponent a llevant
la florediça s'escampa.

Y de la volta del cel
de boyrines escombrada,
exes boscuries y camps
veuen ploure flors de plata:
floretes de plata y or,
de topaci y d'esmeragda,
de jonquilles com estels,
de perles com les de l'alba,
que si eren, al ploure, flors,
en la terra foren grana.

III

Grana d'herbes celestials
.........................
Hont una fulla caygué
una capella floría,
desde la Verge del Port
a la Sagrada Familia,
de Sant Genís d'Agudells
fins a Santa Caterina.
Ahont plovía una flor, ....
s'hi esbadellava una ermita....

IV

Quan del Desert lo sendemà sortía,
digué que tornaría
a fer del bosch de Sarriá un jardí;
que sería la vostra jardinera,
oh flors de Bellesguart y Vallvidrera;
¡y aprés disset cents anys, vèusela aquí!

.........................................................
Desde Vilapiscina a Provençana,
perque sia exa terra eulariana,
n'es Tibidabo'l gegantí padró,
desde hont, com d'una trona
que té per plaça'l Pla de Barcelona,
mostra la creu de nostra Redempció.

Mes lo Desert es sa millor capella:
ab sospirs y murmuris parlen d'ella
lo roure al pi, lo grèvol a la flor;
de sa galta'l carmí guarda la poma,
l'espígol y'l timó la serva aroma,
la flor de la ginesta sa rossor.

Allà un matí la he vista entre les roses
del mes de Maig, ses gloses
lo tendre rossinyol a l'esgranar;
he vistes com un somni entre les branques
ses vestidures blanques
ab les sobtils boyrines encelar.

Y he sentida una veu tota dolçura
Dihent desde l'altura:
-Pugèu, barcelonins, pugèu ab mi;
cambièu per mon or la humana escoria,
y de la eterna gloria
jo ab flors del cel vos mostraré'l camí.

Mossèn Cinto Verdaguer (1845-1902)


Lo comte Arnau

Lo comte de Mataplana
ne tenia dos cavalls:
l'un era blanc com la gebre,
l'altre fosc com lo pecat.

Malhaja lo cavall negre,
benhaja lo cavall blanc.

Un matí de la hivernada
lo negre feia ensellar;
la comtessa ja li'n deia:
-Per què no enselles lo blanc?
-Perquè fuig dels camins aspres
i a mi em plauen més que els plans.-
La comtessa ja hi tornava:
-Mon marit, no ho fesses pas;
lo negre em sembla el diable,
Déu nos lo tinga allunyat.-
Ell no li torna resposta,
com si sentia tronar:
al negre posa la sella
baldament fos Satanàs.
-Adéu, la comtessa aimada.
-Déu te guie i l'Àngel Sant.-
L'Àngel prou lo guiaria,
mes ell no es deixa guiar,
lo guiaria a l'església
i ell a la vila fa cap,
on hi ha nines que perdre
i pobres per escanyar.

Malhaja lo cavall negre,
benhaja lo cavall blanc.

Quan sortia de la vila
semblava un esperitat:
corria lo cavall negre,
corria com si volàs,
tantost per les altes cimes
com pel fons del xaragall.
Los gumbernesos se senyen
quan lo veuen desbocat.
Los llops d'aquelles muntanyes
lo segueixen udolant,
algun d'ells per simpatia,
los altres olorant carn,
que n'esperen un bon àpat
més amunt o més avall;
sos ulls semblen llumenetes,
llumenetes infernals.
Al sentir sa udoladissa
lo comte s'és esglaiat,
voldria girar lo poltre
mes ja no el pot aturar.

Malhaja lo cavall negre,
benhaja lo cavall blanc.

A la nit, que és fosca fosca,
se barreja el temporal,
i els pastors al comte veuen
entremig de trons i llamps
volar d'una cresta a l'altra
del Montgrony vers les afraus.
La tempesta esgarrifosa
a mitjanit fa un esclat;
d'un llampec entre les ales
s'obira lo comte Arnau,
rodelant de l'alta cima
de Santou dins lo Forat
d'on surt entre rius de flama
lo renill del seu cavall.

La comtessa l'esperava
a la porta del palau;
passen hores, passen dies,
passen nits de por i espant;
a la tercera que passa
lo'n veu venir condemnat.
La nit era negra, negra,
més negre era son cavall,
son cavall, que era el diable,
Déu nos lo tinga allunyat.

Malhaja lo cavall negre,
benhaja lo cavall blanc.

Jacint Verdaguer (1845-1902)

Notes del text:
Gumbernesos, aixís s'anomenen los fills de Gombreny.
Lo Forat de Santou, avenc esgarrifós que es bada al mig d'un bosc, en lo dors de la muntanya de Montgrony.

Vocabulari:
Xaragall: regueró que forma l'aigua de pluja en escórrer-se per un terreny inclinat.
Afraus: congosts.


A Barcelona
(fragments)
Alt Montalegre encaixa Noupins; amb Finestrelles,
Olorda; amb Collserola, Carmel i Guinardons;
los llits dels rius que seguen eix mur són les portelles;
Garraf, Sant Pere Martir i Montgat, los torreons.

L'alt Tibidabo, torre que sos plançons domina,
és la superba acròpolis que vetlla la ciutat;
l'agut Montcada, un ferro de llança gegantina
que una nissaga d'hèroes clavada allí ha deixat.(...)

I creixes i t'escampes; quan la planícia et manca
t'enfiles a les costes doblant-te a llur jaient;
en totes les que et volten un barri teu s'embranca,
que, onada sobre onada, tu amunt vas empenyent.

Geganta que tos braços avui cap a les serres
estens, quan hi arribis demà, doncs què faràs?
faràs com heura immensa que, ja abrigant les terres,
puja a cenyir un arbre del bosc amb cada braç.

Veus a ponent estendre's un prat com d'esmeralda?
un altre Nil lo forma de ses arenes d'or,
a on, si t'estreteja de Montjuïc la falda,
podrien eixamplar-se tes tendes i ton cor.

Aquestes verdes ribes florides que el sol daura,
Sant Just Desvern que ombregen los tarongers i pins,
de Valldoreix los boscos, d'Hebron i de Valldaura,
teixeixen ta futura corona de jardins.

I quin esbart de pobles que viuen en la costa?
són nimfes catalanes que et vénen a braçar,
gavines blanquinoses que el vent del segle acosta
perquè amb tes ales d'àliga les portes a volar.

La Murtra, un jorn, la Verge del Port, la Bonanova
seran tos temples, si ara lo niu de tes amors;
los Agudells, en blanca mudant sa verda roba,
abaixaran ses testes per ser tos miradors.

Junyits besar voldrien tos peus amb ses onades,
esclaus de ta grandesa, Besós i Llobregat,
i ser de tos reductes troneres avançades
los pits de Catalunya, Montseny i Montserrat. (...)

Jacint Verdaguer (1845-1902)

(Altres poesies)



Pirenenca

Dins la cambra xica, xica,
en la nit dormo tot sol;
part de fora negra, negra,
la muntanya em vetlla el son.
La muntanya alta, alta,
que se'm menja tot el cel,
se m'arrima dreta, immòbil,
sentinella mut i ferm.
Els meus somnis volen, volen,
cap als plans i vora el mar,
on els meus amors m'esperen
sota el cel assolellat.
Jo somric an els meus somnis
adormit en la nit, sol...
Part de fora negra, negra,
la muntanya em vetlla el son.

Joan Maragall

Paisatge dels Pirineus. Pintura.


Pirineu aragonès nevat. Voltors al Pirineu

Fotos: Oleguer Farràs i Jané

L'ametller

A mig aire de la serra
veig un ametller florit.
Déu te guard, bandera blanca,
dies ha que t'he delit!
Ets la pau que s'anuncia
entre el sol, núvols i vents...
No ets encara el millor temps
pro en tens tota l'alegria

Joan Maragall



Corrandes d'exili

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re ...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'anyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

Pere Quart.

Del Vallès, en quedarà res?

Qui et diria, Pere Quart
que són certes les certeses
que de terra que hi ha
que de terra no hi queda
i que un rajolí de plor
potser fos una riera.

En ma terra del Vallès
els enyors hi fan frontera
entre la vida que fou
i aquesta que es presenta
filla menor d'un mal somni,
que malmès les primaveres.

Tres turons i quatre pins
un bosc espès i una serra...
Qui pretén furtar a la vida
tot allò que l'alimenta?
El meu delit prefereix
els quatre noms per bandera.

Cinc quarteres massa terra
potser sí, quantes en queden?;
per morir, veient el sol
quan els braços arreplega
fora massa, una quartera,
però la vida que empeny
i que darrera verdeja
no es conforma amb tan poc
vol camps d'alfalç i rieres.
"Com el Vallès no hi ha res"
la sínia del temps ho espera...

Grup de Debat de Caldes

http://www.adenc.org/noticies/ecoadenc/20/accio.htm



Ara se m'enduen (cat)

Primer van agafar els comunistes,
però a mi tant m'era
perquè no n'era.
Després es van endur uns obrers
però a mi tant m'era
perquè tampoc no n'era
Després van detenir els sindicalistes
però a mi tant m'era perquè no sóc sindicalista.
Després agafaren uns capellans
però com que no soc religiós
tampoc em va importar.
Ara se m'enduen
però ja és tard.

Quete vergonha aquel afar! (oc)

Quora engabièron leis bretons,
diguère pas rèn.
Quora encarcelèron leis bascs,
diguère pas rèn.
Quora embarrèron leis corses,
diguère pas rèn.
Quora venguèron me querre,
l'aviá pus degun per dire que que fuguèsse.

Ahora me llevan a mi (es)

Primero se llevaron a los comunistas
pero a mi no me importó
porque yo no era.
En seguida se llevaron a unos obreros
pero a mi no me importó
porque yo tampoco era.
Después detuvieron a los sindicalistas
pero a mi no me importó
porque yo no soy sindicalista.
Luego apresaron a unos curas
pero como yo no soy religioso
tampoco me importó.
Ahora me llevan a mi
pero ya es tarde.

Berthold Brecht - (poema de 1933, Alemània)

Breu cronologia sobre els fets de 1933 a Alemania:
El 30 de gener Hindemburg nomena Hitler canceller. 8 dies després té lloc l'incendi del Reichtag i n'acusen els comunistes. El 27 de març es dissolt el Partit Comunista (B. Brecht era comunista) i detenen milers de militants comunistes i simpatitzans antifeixistes. Durant aquest mes de març s'obra el primer camp de concentració. L'1 d'abril comença l'atac contra els jueus. Al llarg del mes maig són dissolts tots els sindicats. El juliol són dissolts la resta de partits.

Variacions d'actualitat (època de govern del PP a l'Estat espanyol) sobre un poema de Bertold Brecht

Primer van fer els contractes "basura"
Afectava principalment els joves
Jo no era jove i tenia una bona feina.
I no em vaig moure...

L'acomiadament va començar a ser lliure
Però si et pagaven i cobraves l'atur,
no quedaves tan desprotegit,
i no em vaig moure..

Desprès van fer el "medicamentazo"
que treia medecines importants de la S.S.
Jo estava en bona salut i sóc d'una mèdica.
I no em vaig moure...

La llei d'estrangeria
feia impossible la legalització d'alguns immigrants,
però jo no era immigrant.
I no em vaig moure.

La LOU treia autonomia a les universitats
Els meus fills encara estaven a Secundaria.
I no em vaig moure...

La Llei de Qualitat beneficiava l'escola privada en contra de la pública
Els meus fills anaven a una escola privada.
I no em vaig moure...

Amb la Llei de Partits poden il·legalitzar algún partit que em resulta proper.
Però jo no sóc de cap partit.
I no em vaig moure...

Amplien cada cop més el temps pel càlcul de pensions.
Cada vegada la pensió queda mes reduïda.
Però a mi encara em falta molt per jubilar-me.
I no en vaig moure...

La llei del "Desempleo"
pràcticament pot treure el dret al subsidi,
però jo tinc feina i hi ha aturats que són uns mantes.
I no em vaig moure...

Avui m'han acomiadat, sense cap motiu!
Adéu mèdica!, adéu escola privada!
No crec que pugui pagar l'hipoteca...
Com és que els treballadors no ens movem.



Stop all the clocks, cut off the telephone


Poetry by W.H. Auden

Stop all the clocks, cut off the telephone,
Prevent the dog from barking with a juicy bone,
Silence the pianos and with muffled drum
Bring out the coffin, let the mourners come.

Let aeroplanes circle moaning overhead
Scribbling on the sky the message He Is Dead,
Put the crepe bows round the white necks of the public doves,
Let the traffic policemen wear black cotton gloves.

He was my North, my South, my East and West,
My working week and my Sundays rest
My noon, my midnight, my talk, my song;
I thought that love would last forever: I was wrong.

The stars are not wanted now: put out every one;
Pack up the moon and dismantle the sun;
Pour away the ocean and sweep up the wood.
For nothing now can ever come to any goo

"Detened todos los relojes, descolgad el teléfono,
evitad que los perros ladren dándoles un jugoso hueso.
Silenciad los pianos y, con tambores enlutados,
sacad el ataud, que vengan las plañideras.

Que los aviones con sus gemidos
nos sobrevuelen escribiendo en el cielo el mensaje: "Ha muerto".
Ponedles un lazo de raso en el cuello a las palomas,
que los policías de tráfico lleven guantes de algodón negro.

El era mi Norte, mi Sur, mi Este, mi Oeste,
mi semana laboral y mi día de descanso,
mi mediodía, mi medianoche, mi palabra y mi canción;
creí que el amor sería eterno: me equivoqué.

Ya no quiero las estrellas: apagadlas todas;
guardad la Luna y desmantelad el Sol;
envasad el mar y recoged los bosques,
puesto que, ahora, ya nada me será útil."

W.H. Auden
(traduït de l'anglès)

Hoy me sobra corazón

Miguel Hernández

Hoy estoy sin saber yo no sé cómo
hoy estoy para penas solamente,
hoy no tengo amistad,
hoy sólo tengo ansias
de arrancarme de cuajo el corazón
y ponerlo debajo de un zapato.

Hoy reverdece aquella espina seca,
hoy es día de llantos en mi reino,
hoy descarga en mi pecho el desaliento
plomo desalentado.

No puedo con mi estrella,
y me busco la muerte por las manos
mirando con cariño las navajas,
y recuerdo aquel hacha compañera,
y pienso en los más altos campanarios
para un salto mortal serenamente.

Si no fuera ¿por qué?... no se por qué,
mi corazón escribiría una postrera carta,
una carta que llevo ahí metida,
haría un tintero de mi corazón,
una fuente de sílabas, de adioses y regalos,
y ahí te quedas, al mundo le diría.

Yo nací en mala luna.
Tengo la pena de una sola pena
que vale más que toda la alegría.

Un amor me ha dejado con los brazos caídos
y no puedo tenderlos hacia más.
¿No veis mi boca qué desengañada,
que incomformes mis ojos?

Cuanto más me contemplo más me aflijo:
cortar este dolor ¿con qué tijeras?

Ayer, mañana, hoy
padeciendo por todo
mi corazón, pecera melancólica,
penal de ruiseñores moribundos.

Me sobra el corazón.

Hoy descorazonarme,
yo el más descorazonado de los hombres,
y por el más, también el más amargo.

No sé por qué, no sé por qué ni cómo
me perdono la vida cada día.


Quan creus que ja s'acaba,
torna a començar,
i torna el temps dels monstres
que no són morts
-i el silenci fa niu en la vida,
fa niu en les coses-,
quan creus que ja s'acaba,
torna a començar.

Potser una nit
l'ascensor que sempre puja
es pararà al teu pis,
i tu i jo haurem d'obrir,
i jo i tu, impotents front a la nit
-haurem d'obrir-:
aquesta vella, odiada nit.
Haurem d'obrir i no ho pots dir:
quan creus que ja s'acaba,
torna a començar.

Raimon



Montsegur

Daissatz-me contar l'istoria
D'un sang begut per ma terra,
Daissatz-me contar l'istoria
D'una volontat de ferre,
D'una joventut passada,
D'una libertat volguda,
Del Vielh somi despertat
D'una libèrtat perduda !

Cinc cents erètz à Montsegur
Sabent ço que viure vol dire,
Cinc cents erètz à Montsegur
Segur i sètz darrier l'azul ...

Vaqui l'ora de los corbasses
Per los camins de Montferrier,
Vaqui l'ora de los corbasses
Gran flume, negre poiridier
Del Papa la gran armada,
Del rèi de França bandoliers,
De Domenique los porcasses :
Amen, amen, Dies irae !

Vaqui l'ora de la desfaita
L'idèia brutla sul lenhier
Vaqui l'ora de la victoria :
Menam vostra luta avuèi,
Minoritas contra l'impèri
Indians de totas las colors
Descolonisarèm la terra ...
Montsegur, te drèiças pertot !

Claude Marti

Montsegur


Torna Nadal

L'arbre desvetlla sons i el vent escriu
ratlles de llum damunt la pell de l'aigua.
Tot és misteri i claredat extrema.
Torna Nadal i torna la pregunta.
¿Proclamarem la pau amb les paraules
mentre amb el gest afavorim la guerra?

Miquel Martí i Pol


La langue du bois

La langue de bois
La langue de bois
Pour dire qu'on triche avec les mots
Pour dire qu'on ment
Et de surcroît
On insulte aussi les ormeaux
O Oh !
Faut-i que l'homme soit macabre
Pour blasphémer la langue d'arbre
La langue du bois
La langue du bois
La langue de bois
La langue de bois

Pour désigner paroles veines
Et insulter ma fibre à moi
Japer beaux messieurs sans remord
Vous valez pas un sycomore
La langue de bois
Yema

Les arbres parlent plusieurs langues
Selon l'essence, le ciel, l'endroit
Le bois de l'un prononce mangue
Le bois de l'autre dicte la noix
La langue du bois
La langue du bois
Et quand ces branches se déchirent
Quoi de plus beau qu'un bois d'ébène
Qui offre le fruit de la joie
La langue du bois
Yema

Petit chanteur à la croix de moi
De la croix de moi dont on fait les arbres
Aux quatre bouts de moi
Veinés comme du marbre
Et de toues mes feuilles je connais le poids

Des branches aux racines
De la tasse à la cime
Je chante ma joie de bois
Perché sur du Racine

La langue de bois

Des branches aux racines
De la tasse à la cime
Je chante ma joie de bois
Perché sur le chant de Racine

Yéma

Claude Nougaro

--

Les arbres des forêts sont des femmes très belles
Dont l'invisible corps sous l'écorce est vivant.
La plus pure eau du ciel les abreuve, et le vent
En séchant leurs cheveux les couronne d'ombrelles.

Leur front n'est pas chargé de la tour des Cybèles:
L'ombre seule des fleurs sur leur regard mouvant
Retombe, et, le long de leurs bras se poursuivant,
Tournent les lierres verts qu'empourprent les rubelles.

Les arbres des forêts sont des femmes debout
Qui le jour portent l'aigle et la nuit le hibou,
Puis les regardent fuir sur la terre inconnue.

La rapide espérance et le rêve incertain
S'envolent tour à tour de leur épaule nue
Et la captive en pleurs s'enracine au destin.

Pierre Louys

--

... Dans ce bois ni dans ces montagnes
Jamais chasseur ne vint encore :
Si quelqu'un y sonne du Cor,
C'est Diane et ses compagnes.

Ce vieux chêne a des marques saintes ;
Sans doute qui le couperait,
Le sang chaud en coulerait
Et l'arbre pousserait des plaintes.

Tristan l'Hermite

--

Vers dorés

« Eh quoi ? tout est sensible ! » Pythagore

Homme ! libre penseur te crois-tu seul pensant
Dans un monde libre, où la vie éclate en toute chose ?
Des forces que tu tiens ta liberté dispose,
Mais de tous ces conseils l'univers est absent.

Respecte dans la bête un esprit agissant...
Chaque fleur est une âme à la Nature éclose ;
Un mystère d'amour dans le métal repose :
Tout est sensible ! Et tout sur ton être est puissant !

Crains dans le mur aveugle un regard qui t'épie :
A la matière même un verbe est attaché...
Ne fais pas servir à quelque usage impie.

Souvent dans l'être obscure habite un Dieu caché ;
Et, comme un oeil naissant couvert par ses paupières,
Un pur esprit s'accroit sous l'écorce des pierres.

Gérard de Nerval


* Frases


Política



Llengua - Catalunya




[Associació Cerdanyola Via Verda] [Collserola]